diumenge, 25 d’octubre de 2015

Treballant a l'escola inclusiva

Després de sis anys al Campderrós amb moltes coses apresses vaig decidir que era un bon moment per fer un canvi.

El meu estatus d'interí no em permetia tria un centre. Senzillament vaig deixar que el vent em portés allà on havia d'anar. (aquest deixar-me anar no va ser fàcil i  no ho hagués fet sense l'empenta que tinc a casa).

El 31 d'agost ( no recordava l'angoixa de no saber on aniràs que ens regala l'administració)  vaig conèixer el meu destí. El Puigventós de Olesa.

La culpa és del vent,
amiga de ningú,

ningú és perfecte com ho ets tu.

Aquesta escola treballa per racons i per plans de treball. Té una vocació clarament inclusiva,  de respecte pel ritme de les nenes i nens i amb la voluntat de donar una resposta global als alumnes.
He tingut sort i sóc feliç del meu destí.


Podria odiar aquest món, 
però tinc altres coses per fer.
No m’agradaria pensar 
que no hi vaig fer res.

Però no tot són flors i violes. Ahir vaig caure, va ser  quan la Berta es va donar un cop al cap, plorava i plorava. Vaig pensar que les coses no serien fàcils. 
No és el nyanyu d'ella,  és la meva impotència el que m'ha fet plorar a mi. Encara hem d'aprendre a jugar junts al pati.

Porto l’estiu a dins,
per si t’agafa fred,

busco el somriure etern en els teus ulls.



No puc enganyar-vos, tinc moments de crisi, de dubte i de pensar que no estic preparat per tantes responsabilitats.


No et facis tant el fort,
“aviam” si acabaràs perdent les forces.

Si entens la por, la sort, l’amor,

truca’m que ho arreglarem tot,
truca’m que arreglarem el món.

Però sóc feliç, tinc un repte molt gran. Treballo en una escola inclusiva.

Tot el que no faig bé, 
el que faig malament,

explica-m’ho demà.

El que creus que he de fer,
el que creus que és millor,

millor que ho facis tu.

Tinc gent al costat que porta molt temps treballant i que m'ajuden molt, que m'aixequen i que valoren els  meus esforços.

Tu només pots ser tu,
jo només puc ser això,

tu només pots ser així,

jo només sé que visc.

És veritat que no estem prou formats, que falten diners i que falta gent. Però no tenim excusa. Hem de seguir treballant per ser els ulls del Cristian (aquell alumne de baixa visió que fa que et repensis tot el teu discurs), hem de treballar per estar junts totes i tots a l'escola.

Podria ser com tu,
però ja tinc prou feines en ser jo

tot el dia pensant en qui és millor

i som com som.