dimarts, 24 de juny de 2014

L'escola sense adjectius

A la presentació  de la revista Perspectiva Escolar  "L’escola sense adjectius",  Josep Maria Jarque obria la taula rodona amb unes paraules que ens poden situar en el moment i situació que estem com escola i com a societat. Com diu ell mateix "seguirem nedant contracorrent". Gràcies per compartir aquests pensaments

Sembla que tothom sap molt bé què vol dir escola inclusiva: una escola oberta a tothom, una escola què s’adapta a les capacitats de tots els seus alumnes i què no n’exclou cap per raons de sexe, religió, origen social, discapacitat o qualsevol trastorn.
Així doncs, el que podria ser una escola inclusiva, no pot ser confós amb la inclusió escolar, artifici més que edifici. Una invenció verbal que exigeix un sondeig del sentit del seu contingut.
De la mateixa manera que per molt que en els mapes i atles  espanyols, Le Channel de la Manche, s’anomeni el canal de la Mancha, mot que en àrab manxa vol dir "terra seca", és evident que ni el canal té cap taca que el cobreixi en la seva totalitat ni tampoc a La Mancha tenen un canal d’aquestes dimensions.
La Manche ben traduït significa: la Mànega, i així figura en els atles en català. Si us hi fixeu bé fa un dibuix que sembla el de una mànega que acaba amb un puny, i en el seu punt més estret s’hi troba, el Pas de Calais.
De manera semblant, la invenció verbal Inclusió escolar, és també una mala traducció de inclusive schooling, ben traduït: escolarització inclusiva no traeix el sentit del seu contingut.
Aquest artefacte semàntic: “inclusió escolar”, apareix també en l’articulat de la LEC. Verbalitzat sense respirar, pot semblar equivalent a escolarització inclusiva, però de fet revelen realitats contraposades.
A l’escola inclusiva, l’escola, la comunitat educativa, n’és el nucli del sintagma, i inclusiva el complement del nucli. Per contra, quan es parla d’inclusió escolar, el complement es converteix en nucli.
Aquesta inofensiva transmutació comporta no obstant un canvi de visió radical. En el primer cas és l’escola, la comunitat educativa, la que s’adapta a l’alumne. En el segon és l’alumne qui s’ha d’adaptar a l’escola, és l’alumne qui s’ha d’incloure, sense que l’escola canviï ni el més mínim.
En altres paraules, la inclusió escolar esdevé sinònim del que, en els anys setanta i vuitanta del segle passat, s’anomenava integració física. L’alumne amb necessitats educatives especials estava o està ara, a l’escola ordinària sense ser-hi, sense participar plenament en les activitats del seu grup.  

En canvi l’escola inclusiva és la que no tan sols trenca barreres arquitectòniques sinó que obre les parets de les aules; la que posa fi a la segmentació del coneixement per assignatures; és en la que, tant els mestres, professors i especialistes, com els alumnes i els pares treballen en equip; és la que es desfà de la cotilla dels grups d’edat, perquè les competències s’assoleixen de manera transversal, a través de l’ensenyament actiu i cooperatiu.
És l’escola que no exclou ningú. És l’escola que exigeix l’excel·lència a tots i cada un dels seus alumnes d’acord amb les seves capacitats. És la que té en compte el entorn socio-familiar.
L’eina utilitzada és la personalització i singularització de la resposta i la integració de la mateixa en el pla del grup classe, on la competència, tant entre alumnes com entre professors, esdevé treball cooperatiu, què exigeix a uns i altres donar el millor de si mateixos.
És una escola-institut on el seus mestres i professors no han renunciat, com a professionals de l’educació, de la seva responsabilitat, derivant aquesta a altres professionals.


És evident que no es pot bastir una escola oberta a tothom sense el concurs dels mestres i professors ordinaris. Els uns i els altres són les parets mestres que sostenen l’estructura d’una escola inclusiva. Com a professionals de l’educació són els responsables de respondre al dret a l’educació que tenen tots els ciutadans i a correspondre a l’obligatorietat de l’ensenyament general bàsic que estipula la Llei. 
Un dia anant de camí per la carretera de Fonteta, em vaig aturar davant d’un mas gegantí, com ho són molts del que hi ha per l’Empordà. Aquest mas tenia quatre  contraforts que es mantenien amb tota la solidesa contra unes parets mig enderrocades, sense cap teulada per aguantar.
Si les parets mestres no són tant o més sòlides que els contraforts, les teulades cauen.
Tots els recursos, o dit tal com ho estableix el Decret 117/84 del Govern de Catalunya: “tots aquells mitjans d’ordre personal, tècnic i material, (entre aquests els centres d’educació especial), posats a disposició dels diferents nivells educatius del sistema escolar ordinari perquè aquest doni ple acompliment al dret constitucional d’aquests ciutadans a l’educació”, Tots aquests recursos, aquests contraforts de poc serviran si les parets mestres no estan prou ben assentades en els fonaments d’una escola inclusiva.
Segons les dades presentades pel Departament d’Ensenyament en resposta a la moció sobre l’escola inclusiva aprovada pel Parlament  el dia 5 de desembre dels 2013 i publicades en el D.O.P.C. de 22 abril de 2014, a Catalunya es disposa de més 4.437 professionals dedicats a donar suport a les escoles i instituts, per l’escolarització dels 10.986 alumnes amb n.e.e. inclosos o integrats en centres ordinaris: 
Personal especialistes en centres ordinaris



Dades dels anexes D.O.P. de 22 ABRIL 214



Educadors d'educació especial (sic)

                  413  


Auxiliars d'educació especial

                  141  


Logopedes



                  359  


Mestres d'audició i llenguatge

                  485  


Mestres, psicolegs per discapacitats visuals (sic)
                     91  


Psicolegs i pedagogs  Eaps


                  545  


Audioprotesistes


                     10  


Treballadors Socials


                  109  


Fisioterapeutes



                     75  


Mestres d'educació especial *

               1.867  


Psicolegs i pedagogs  Instituts *

                  342  


TOTAL



               4.437  


* dades estimades pendents de confirmació, a l'alça.









Total alumnes inclosos en centres ordinaris
             10.986  
 61%

Ratio alumnes/ personal *


                 2,48  


* sense comptar vetlladores i zeladores




Ves per on, el Departament no hi afegeix els 3.554 professionals dels centres d’educació especial.


TOTALS

 Total alumnes en centres ed. especial



               6.927
 17.913

Personal  en centres d'educació especial
               3.454  
 7.891

Ratio alumnes/ personal


                 2,01  
 2,27








Tot plegat fa pensar, més aviat, en una malversació dels recursos creats per a l’escolarització dels alumnes amb necessitats educatives especials de manera que, aquests recursos humans i tècnics en lloc de ser agents del canvi, acaben fent de contraforts d’un edifici en mal estat.
I finalment fa pensar també, en una voluntat política d’afavorir les escoles diferenciades. És a dir aquells centres que es diferencien en raó dels alumnes que seleccionen o aquells que els hi encolomen a causa de una mena de síndrome de l’espectre diferenciador que sembla patir el Departament d’ensenyament:
centres d’atenció educativa preferent, CAEP;
centres educatius de complexitat màxima, CECM;
centres només per a nens o nois;
centres només per a nenes o noies;
centres per només alumnes de famílies C.C. alt;
centres només per alumnes amb un Q.I. alt;
centres només per alumnes amb famílies en risc social;
centres només per alumnes amb discapacitats; etc.etc. 

En síntesi, l’escola inclusiva exigeix un canvi total del sistema escolar. No és pas en cap manera una escola només pensada perquè els alumnes amb discapacitats hi puguin simplement “cabre-hi”.
No és pas una escola que inclou o integra als alumnes discapacitats sinó que els escolaritza i   ho fa d’acord amb les seves capacitats, com ho fa amb la resta dels seus alumnes i junt amb ells. És una escola què en definitiva trenca amb l’actual sistema educatiu.
Com diu Roger Slee, “l'educació inclusiva, no és doncs, una mena de "nova educació especial". Sinó una forma de lluitar contra el fracàs i l'exclusió i una clara denúncia de la pobresa i de les condicions d'inferioritat de bona part de la població, així com de la indiferència col·lectiva, que els que no sofreixen mostren davant del sofriment aliè”.
L’escola inclusiva és doncs, abans que res i sobretot, una posició política, un projecte ètic.
Vindrà un dia que la paraula “escola” tindrà un significat universal i no caldrà que l’acompanyem de cap adjectiu.
Mentrestant caldrà continuar nedant contra corrent.

29 de maig 2014- Taula Rodona presentació revista Perspectiva Escolar de: L’escola sense adjectius.
Josep Maria Jarque