Les festes d'aniversari a l'escola són un moment de compartir. Però què passa quan a la classe tenim alumnes amb al·lèrgies. Com donem resposta davant d'aquesta situació?
Nosaltres hem trobat una solució. Parlant amb els pares de la Marta, una nena celíaca, vam buscar un aliment divertit que pogués compartir tot el grup classe sense fer cap tipus de discriminació.
Paràbola del convidat a sopar
La professora de pedagogia va dir als seus deixebles: «El mestre d’una escola es
pot comparar a un prohom molt respectat que sabia cuinar molt bé i que va preparar
un sopar per a una colla d’amics.» En veure la cara d’estranyats dels seus
deixebles, la professora va continuar explicant: «Un prohom d’una ciutat es va
trobar amb un vell conegut, a qui no veia des de feia molt de temps. L’endemà
passat el prohom feia un sopar amb una colla d’amics i amigues que també el coneixien
i no n’havien sabut res des de feia molts anys, i el va convidar a sopar. El
prohom era un bon cuiner, i va preparar un sopar esplèndid: entrants variats, guisats
de tota mena i un pastís amb confitures de fruita. Tot això acompanyat de
vins del Priorat i cava del Penedès. El mateix dia del sopar, tot d’una li va venir al
cap que el vell amic, no recordava ben bé per què, havia de vigilar molt amb el
menjar i que segurament res del que havia preparat amb tanta cura no li aniria bé.
De seguida va telefonar-li (per sort, s’havien intercanviat els telèfons per si sortia
algun problema) i li va explicar el que passava i li va dir que ho sentia molt, que
més valia que no hi anés i que ja l’avisaria quan fessin un altre sopar. Un altre prohom
de la mateixa ciutat es va trobar amb el mateix cas. També havia preparat un
sopar esplèndid amb els seus amics i va convidar-hi un vell conegut de tots amb
qui es va trobar per casualitat un parell de dies abans. La mateixa tarda del sopar,
un altre dels convidats va fer notar al prohom, per si no se’n recordava, que el vell
amic no podia menjar de tot. El prohom, que ho havia oblidat, va cór rer a telefonar
al vell amic per saber si encara tenia aquell problema i per dir-li que, de tota
manera, no s’hi amoïnés, que hi anés igualment, que ja li prepararia un plat de
verdura i un peix a la planxa. Curiosament, un tercer prohom de la mateixa ciutat,
també molt respectat, es va trobar amb un cas idèntic. Quan ja ho tenia pràcticament
tot a punt, es va recordar que el que havia convidat a última hora (un
vell conegut seu i d’uns amics amb els quals havia quedat per sopar aquell mateix
vespre) havia de seguir una dieta molt estricta. Aleshores va canviar el menú a
cor re-cuita: va seleccionar els entrants que també podia menjar el vell amic, va
guardar els guisats al congelador per a una altra ocasió i va improvisar un segon
plat, també esplèndid, però que en podia menjar tothom, i va retocar el pastís,
col·locant-hi fruita natural, en lloc de confitada. Arribada l’hora de sopar, van
menjar plegats dels mateixos plats que l’amfitrió els va oferir.»
